lunes, 10 de septiembre de 2012

mai més


Mai més



















Picar la ceba del sofregit ja no em fa plorar.
De fet fa temps que no en deixo anar ni una de llàgrima. És possible que hagi exhaurit les reserves salines del meu cos.

És igual que decideixi cuinar i tenir el sopar llest a taula quan arriba.
És igual si veu al plat quelcom que li agrada o no.
És igual un somriure. O posar flors.
És igual tot.

La porta, les clau tirades al moblet del rebedor, les passes arrossegades.
Una altra porta, la bossa a terra...i un pes mort al sofà.

La televisió com cada nit, de cada dia, de cada mes, de cada any.
Sempre igual.

Ni una paraula, però millor. No vull que se m’acosti.
Tant de bo no hagués tornat, que no hi fos. Que no hagués existit mai.

Voldria despertar-me i veure que tot plegat d’ençà que el vaig conèixer havia estat un mal son. Però no, ell és ben real.
Escolto l’estridència del seu riure patètic que m’arriba des de la saleta.
Ja no m’esgarrifo, encara que una suor freda em puja fins el clatell i un  pessic cruel m’estreny la boca de l’estómac.

Vomitaria.
El vomitaria a ell: els seus peus pudents, les cames fofes, el penis podrit, la panxa amorfa, i el pit, i el coll, i la cara, i els cabells greixosos...i els ulls, sobretot els ulls de fons de vidre opac.

Sec a taula i un cop més a la meva vida l’espero.
Encara mira la televisió, des del maleït aparell arriben veus estridents, gent que s’insulta i es baralla.

Ja escolto novament les seves passes feixugues. S’acosta.

Entra a la cuina i em seu davant.
Jo no el miro, no cal.
Ell no em mira, tampoc cal.

Hi ha una flaire a l’ambient plena del meu nerviosisme inconscient.
Estic en guàrdia quan comença a parlar-me. Sense sentit, com sempre.
No li contesto. I se que encara així tornarà a passar.

Alça la veu. Més i més. Crida més alt i més dur.
M’esguerra l’ànima.
Tremolo, m’encongeixo i em cargolo dins la closca.

S’aixeca i tira el plat a terra que salta i s’esmicola en mil bocins pintats de sofregit de ceba.

Ara ja és inevitable. Tornarà a passar.
Encara que avui a diferència de les altres vegades sóc jo que vull que passi.
Vull que s’acabi tot. Per sempre.

De cop em quedo hieràtca com una estàtua de sal esperant que em trenqui en mil engrunetes blanques humides.
Els seus cops durs i les seves paraules negres em fereixen de mort.
I jo em maleeixo perquè m’he convertit en això que sóc ara.

No ploro però sento un regust salat a la gola.
És la meva sang que em brolla per dins.
Sóc a terra i alço els ulls perquè ara si el l’haig de mirar.

Els seus ulls s’omplen d’una por inesperada.
Sap que l’he vençut.

Ja no et tinc por fill de puta!!!


Fotografia de Rosa Gema (http://www.bonart.cat/actual/el-cacis-fa-visibles-dotze-fotos-de-maltractaments/)


5 comentarios:

  1. Que duro relato, y pensar que hay tanta realidad en él estremece hasta sentir la sangre helada bajo la piel.
    Un besito Anna. :)

    ResponderEliminar
  2. cierto amiga mía...duele y duele...y seguro que ninguno o ninguna de nosotr@s podemos explicar que pasa en el alma de una mujer maltratada. Lo que si tengo claro es que ellos no han de quedar impunes.

    besicos de los míos, de toico corasong,
    anna "mismamente"

    ResponderEliminar
  3. Un texto dramático y conmovedor de tristeza,
    En el particular de cómo lo expresas y cuentas crudamente, es tremendo, además, me gusta la metáfora de picar la ceba,,,con lo que supone cuando se hace, es muy acertada, para casos tan lacerantes. Un abrazo.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Gracias Vicente.

      el "picar la ceba" es una larga historia que tuvo varios contenidos; al final creo que este ha sido el más acertado.

      Me gusta que lo hayas encontrado apropiado y que encuentres esas segundas lecturas.

      gracias,
      anna "mismamente"

      Eliminar
  4. lamentablemente la violencia se ha instaurado en nuestra sociedad haciendo que perdamos el sentido común, habrá que seguir luchando por nuestro pedacito de cielo a golpe de buena voluntad y coraje para enfrentarnos a tanta sin razón.
    Un abrazo anna

    ResponderEliminar

te mando besos de los míos, de corazón, gracias