mai més

Mai més

Picar la ceba del sofregit ja no em fa plorar.

De fet fa temps que no en deixo anar ni una de llàgrima. És possible que hagi exhaurit les reserves salines del meu cos.

És igual que decideixi cuinar i tenir el sopar llest a taula quan arriba.

És igual si veu al plat quelcom que li agrada o no.

És igual un somriure. O posar flors.

És igual tot.

La porta, les clau tirades al moblet del rebedor, les passes arrossegades.

Una altra porta, la bossa a terra...i un pes mort al sofà.

La televisió com cada nit, de cada dia, de cada mes, de cada any.

Sempre igual.

Ni una paraula, però millor. No vull que se m’acosti.

Tant de bo no hagués tornat, que no hi fos. Que no hagués existit mai.

Voldria despertar-me i veure que tot plegat d’ençà que el vaig conèixer havia estat un mal son. Però no, ell és ben real.

Escolto l’estridència del seu riure patètic que m’arriba des de la saleta.

Ja no m’esgarrifo, encara que una suor freda em puja fins el clatell i un  pessic cruel m’estreny la boca de l’estómac.

Vomitaria.

El vomitaria a ell: els seus peus pudents, les cames fofes, el penis podrit, la panxa amorfa, i el pit, i el coll, i la cara, i els cabells greixosos...i els ulls, sobretot els ulls de fons de vidre opac.

Sec a taula i un cop més a la meva vida l’espero.

Encara mira la televisió, des del maleït aparell arriben veus estridents, gent que s’insulta i es baralla.

Ja escolto novament les seves passes feixugues. S’acosta.

Entra a la cuina i em seu davant.

Jo no el miro, no cal.

Ell no em mira, tampoc cal.

Hi ha una flaire a l’ambient plena del meu nerviosisme inconscient.

Estic en guàrdia quan comença a parlar-me. Sense sentit, com sempre.

No li contesto. I se que encara així tornarà a passar.

Alça la veu. Més i més. Crida més alt i més dur.

M’esguerra l’ànima.

Tremolo, m’encongeixo i em cargolo dins la closca.

S’aixeca i tira el plat a terra que salta i s’esmicola en mil bocins pintats de sofregit de ceba.

Ara ja és inevitable. Tornarà a passar.

Encara que avui a diferència de les altres vegades sóc jo que vull que passi.

Vull que s’acabi tot. Per sempre.

De cop em quedo hieràtca com una estàtua de sal esperant que em trenqui en mil engrunetes blanques humides.

Els seus cops durs i les seves paraules negres em fereixen de mort.

I jo em maleeixo perquè m’he convertit en això que sóc ara.

No ploro però sento un regust salat a la gola.

És la meva sang que em brolla per dins.

Sóc a terra i alço els ulls perquè ara si el l’haig de mirar.

Els seus ulls s’omplen d’una por inesperada.

Sap que l’he vençut.

Ja no et tinc por fill de puta!!!

Fotografia de Rosa Gema (http://www.bonart.cat/actual/el-cacis-fa-visibles-dotze-fotos-de-maltractaments/)